23 gen. Avui coneixem la Irene Albarracin Lòpez
Volem conèixer l’Arc de Sant Martí a través de les persones.
Avui comencem una nova secció: L’Arc de Sant Martí a través de les persones.
Setmanalment, publicarem una entrevista que ens aproparà una mica més a les persones que conformen l’Arc de Sant Martí. Així, coneixerem l’Arc de Sant Martí a través de les persones.
Irene Albarracin Lòpez
Avui coneixem la Irene Albarracin Lòpez, veïna de Martorell, que ara té 22 anys i és educadora social de formació, a més de monitora de lleure. Una persona formada i amb empenta que no té por als reptes.
Abans d’estar a l’Arc de Sant Martí, la Irene ja tenia experiència al món del lleure infantil i de l’associacionisme, amb l’Esplai Guspira de Martorell.
Ens explica que va conèixer a les persones amb diversitat funcional a través de les entitats de l’Arc de Sant Martí. Ella no té relació familiar amb cap persona amb discapacitat, però pel que ens explica, a través de la seva experiència ha establert un vincle d’amistat amb aquest col·lectiu, ja que és una persona molt propera.
Li hem preguntat a la Irene com veu l’entitat i quina és la seva relació, en diu:
“Conec l’Arc de Sant Martí perquè sempre n’havia sentit a parlar al poble i m’interessava molt el tema de la diversitat funcional. Vaig trobar que era una bona manera de conèixer aquest món des de dins.
Actualment formo part de l’activitat d’Esplai dels dissabtes a la tarda, on realitzem diverses activitats i sortides de lleure. També fem dues tardes a la setmana l’activitat de teatre i d’altres, com tallers i treballs manuals. Tant a l’estiu com per Setmana Santa participo en les colònies, i als Respirs mensuals que es realitzen, un programa pensat especialment per als pares d’aquestes persones, per tal que tinguin dos dies al mes exclusivament per ells .
Enguany serà el meu quart any a l’entitat, tot i que el primer, només vaig participar en les colònies d’estiu. Durant aquests quatre anys he pogut comprovar com he après i crescut, tant pel que fa a allò personal com allò professional.
Dins l’entitat, m’agradaria tenir l’oportunitat de treballar com a educadora al Centre d’atenció diürna, a la Llar o als pisos de suport, ja que en aquests espais es duen a terme activitats de la vida diària de les persones participants.”
Quan li preguntem sobre la seva visió, la Irene ens fa unes reflexions molt interessants.
“Crec que la meva visió sempre ha estat semblant a la que tinc ara. Òbviament després de 4 anys compartint molts moments amb persones amb diversitat funcional, el meu pensament s’ha enriquit; però la base sempre ha estat la mateixa, que primer de tot són persones. Això mai ho he oblidat.
Abans d’estar colze a colze amb ells, tenia una visió una mica més assistencial; ara, és en l’última cosa que penso quan em pregunten per ells o per la meva feina. Actualment la meva visió és la de persones, amics i amigues, que tenen drets i deures i maneres de funcionar diverses.”
M’agradaria que la discapacitat o la diversitat funcional, com a mi m’agrada referir-m’hi, fos vista d’una forma més natural i que no fossin tractats com a “pobrets”, per dir-ho d’alguna manera, ni amb pena.
Són persones que tenen capacitats diferents, ni menys vàlids ni amb menys capacitats que la resta, i això és un fet que a la nostra societat li costa d’assimilar.
“Intentar fer-les participants, en la mesura que es pugui, de tot el que tingui a veure amb la seva pròpia persona, i allò que les envolta.
Com ja he dit, tractar-les com a qualsevol altra persona a la qual puguem mal-anomenar “normal”. A banda d’això, viure en un món adaptat per a tots no estaria tampoc gens malament.
La discapacitat intel·lectual ha estat des de sempre un món amb moltes dificultats. Es troben les dificultats de la mateixa persona pel que fa a la intel·ligència i la seva pròpia adaptació, que dependrà de cada cas i de cada individu, i d’altra banda trobem les dificultats que posa o que té l’entorn per acceptar a aquestes persones.
Al que em vull referir, és que el futur d’aquestes persones, en part depèn de l’entorn en què es mouen i viuen. Per tant, aquest futur depèn de tots nosaltres, i de la visió que tinguem sobre aquest tema.
Jo, com a persona, i tots, com a societat, podríem aportar ments lluitadores i obertes a canvis, per fer que aquestes persones amb diversitat intel·lectual siguin vistes primerament com a persones, ja que a vegades les etiquetes ens ho fan oblidar, i després com a demandants d’una vida digna amb tots els seus drets i deures.”
La Irene ens ha apropat una mica més a un món de tots, on cadascú gaudeixi del que necessita, sense una excessiva protecció assistencial i sense un desparament. Una societat de drets, justa i còmoda per tothom.