15 febr. Avui coneixem Jose Alarcón
Volem conèixer l’Arc de Sant Martí a través de les persones.
Jose Alarcón
El Jose Alarcón té 52 anys i ja fa 30 anys que treballa a SEAT. La seva formació és específica per realitzar la seva feina, analista de qualitat i programador de robots.
En Jose no té cap familiar amb discapacitat. La seva relació amb nosaltres és purament d’amistat.
Com ell diu, fa una mica de tot: ens ajuda amb les tasques de cura dels pisos, amb les barres de bar, amb els actes benèfics… Una tasca de gran importància per l’entitat.
Però sense dubte la tasca que més destaquem és la seva participació en els balls del grup artístic de la Fundació.
Recordo que tot va començar amb la broma de qui de la colla d’amics s’atrevia a ballar .
El Jose l’ha mantingut; fa anys que puja a l’escenari, es vesteix d’artista i ho dóna tot ballant amb els nois i noies de l’entitat.
Al Jose també li agrada compartir part de les seves vacances passant uns dies amb els grups de vacances dels nois i noies de l’entitat, una visita que cada any esperem. I la frase que sempre s’agraeix,
“Intento estar present quan fa falta donar un cop de mà.”
El Jose ja fa 10 anys que es relaciona amb l’Arc de Sant Martí, ja som part de la seva vida i de la seva història. Té ganes i il·lusió per a fer projectes nous i fa un gran esforç per combinar-ho amb la seva família i la feina.
Li hem preguntat al Jose com ens va conèixer. Va ser a través de l’escola dels seus fills, allà va conèixer a persones que formen part de l’entitat i es va començar a interessar pel que feien. Ell ho considera una casualitat, segur que era el destí…
Abans de relacionar-se amb l’entitat ja era amic de l’Antonio, un veí molt especial, amb el que compartia estones quan es trobaven.
Ens diu que abans de participar amb nosaltres, no tenia una visió definida de les persones amb discapacitat, que les veia amb total normalitat i que aquest concepte és el que manté ara. Reconeix que com a persones tenen peculiaritats però que això passa a tothom. El Jose vol que els seus amics i coneguts es relacionin amb respecte i educació amb les persones amb discapacitat, així ho defensa i així contribueix a la inclusió social.
Quan li preguntem si té algun objectiu, per a fer més felices a les persones en diu:
“Que estiguin i se sentin plenament integrats dins de la societat.
Crec que és el més important per a ells. Quan dic plenament em refereixo al món social i laboral. Necessiten una ocupació adaptada al seu grau de discapacitat i aquí és on han d’intervenir els Governs amb les seves polítiques d’integració i subvencions.”
I el seu desig pel futur:
“Vull ser optimista, i per això estic convençut que els pròxims Governs es prendran el futur de les persones amb discapacitat amb més serietat que ho han estat fent fins ara. I si no fos així, per a això estem tots nosaltres, per recordar-li-ho.”